300 euros
A partir d’ara per caminar per Barcelona haurem d’anar amb ulleres de sol. Sí, sí; tant si plou com si fa un sol espatarrant. Com que el terra estarà tan net i llustrós, també haurem de començar a fer classes de patinatge; no sigui que rellisquem i ens obrim la cresta.
Sort, sort, sort que l’ajuntament ha sabut veure que el problema de la neteja de la ciutat és el dels amos que no recullen la merda del gos. Repeteixo: sort. De fet, temia que s’acabés multant a tot aquell que tira una burilla a terra; o qui es menja un entrepà i llença el paper de plata. Fins i tot vaig passar un moment de pànic (amb palpitacions i tot), quan se’m va passar pel cap que s’acabés fent pagar una pasta a aquells que tiren les bosses d'escombraries al costat del container.
Però no: moment de pànic superat. De totes maneres, jo, per si de cas, vaig a comprar-me uns patins i unes ulleres, no sigui cas que anant a casa, pel carrer Provença, m’enlluerni i m’acabi fent mal de debò.
divendres, d’octubre 29
dimecres, d’octubre 27
Insultem
És al•lucinant. Fa dies que a la ràdio passen una falca publicitària on una veu greu afirma que en un embús de trànsit (per exemple a quarts de nou del matí a l’entrada de Barcelona), a causa dels nervis (destrossats), com a mínim de l’ànima et surten aquests deliciosos insults (atenció): tros de quòniam o cagamandúrries. ¿Com a mínim? Ni que ho volgués.
Perdoneu, eh? Perdoneu la grolleria; però jo, si tinc ganes d’insultar, no dic cagamandúrries (ni tros de quòniam). En tot cas: subnormal, fill de puta (o la puta qui t’ha parit), cap de puta ( o cap de polla), mamonàs, cabró(n), imbècil, qui t’ha parit; mal follada (i menys: mal follat), xulo putes (o piscines o platja, depèn). I els clàssics: idiota, imbècil, i el sempre efectiu inútil.
De tot; de tot menys cagamandúrries, naturalment. I no crec que sigui una bèstia en perill d’extinció. Avui, per exemple, ja m’he vist obligada a cridar “malparit” (malpaaariiiiit), després que un cotxe gairebé se’ns endugués a l'altre barri a mi i al gos.
És al•lucinant. Fa dies que a la ràdio passen una falca publicitària on una veu greu afirma que en un embús de trànsit (per exemple a quarts de nou del matí a l’entrada de Barcelona), a causa dels nervis (destrossats), com a mínim de l’ànima et surten aquests deliciosos insults (atenció): tros de quòniam o cagamandúrries. ¿Com a mínim? Ni que ho volgués.
Perdoneu, eh? Perdoneu la grolleria; però jo, si tinc ganes d’insultar, no dic cagamandúrries (ni tros de quòniam). En tot cas: subnormal, fill de puta (o la puta qui t’ha parit), cap de puta ( o cap de polla), mamonàs, cabró(n), imbècil, qui t’ha parit; mal follada (i menys: mal follat), xulo putes (o piscines o platja, depèn). I els clàssics: idiota, imbècil, i el sempre efectiu inútil.
De tot; de tot menys cagamandúrries, naturalment. I no crec que sigui una bèstia en perill d’extinció. Avui, per exemple, ja m’he vist obligada a cridar “malparit” (malpaaariiiiit), després que un cotxe gairebé se’ns endugués a l'altre barri a mi i al gos.
dilluns, d’octubre 25
La dignitat
A aquestes alçades no em crec que els diners no facin la felicitat i tampoc que el treball dignifiqui. Dues frases que es van inventar els rics per què la resta de mortals no anheléssim a ser milionaris i poder dedicar-nos a fer el que volguéssim sense pensar en què facturem. Com dir que totes les feines són dignes. Sí, segur. Però unes més que les altres.
I que ningú s’esveri. Però és diferent ser del servei de neteja de la Universitat que no pas ser el catedràtic de torn. No és el mateix netejar la merda dels altres que ser advocat o notari.
En conec un que diu que la dignitat de les feines es reflecteix amb els sous. Com més alt és el sou, més digna és la feina que fas, sosté; i si cobres una misèria, llavors, la teva feina no és digna. Seguint aquest raonament, ser electricista és més digne que ser traductor i escriure en castellà que fer-ho en català, per exemple.
A aquestes alçades no em crec que els diners no facin la felicitat i tampoc que el treball dignifiqui. Dues frases que es van inventar els rics per què la resta de mortals no anheléssim a ser milionaris i poder dedicar-nos a fer el que volguéssim sense pensar en què facturem. Com dir que totes les feines són dignes. Sí, segur. Però unes més que les altres.
I que ningú s’esveri. Però és diferent ser del servei de neteja de la Universitat que no pas ser el catedràtic de torn. No és el mateix netejar la merda dels altres que ser advocat o notari.
En conec un que diu que la dignitat de les feines es reflecteix amb els sous. Com més alt és el sou, més digna és la feina que fas, sosté; i si cobres una misèria, llavors, la teva feina no és digna. Seguint aquest raonament, ser electricista és més digne que ser traductor i escriure en castellà que fer-ho en català, per exemple.
dimarts, d’octubre 19
Psicosi
I el paio va i se la comença a pelar davant meu. Ja, ens passem tot el sopar parlant de les noies de l’Hospitalet; dels ensurts que de vegades i de que hi ha qui va per la vida amb una barra que sembla mentida; i justament aquella nit va i.
Arriba un moment que no saps què passa: si això és normal i no n’hi ha per tant o és que no hauria d’entrar mai més en cap pàrquing, no sigui que; o bé, m’hauria de comprar un esprai d’aquells antitot. O possiblement val més ser diplomàtica i cada cop que se’t refregui un al metro, explicar-li de manera amable i pacient que no, que més que calenta, et fot de mala gaita, que prou.
Alguna vegada ja ho havia pensat: “Això d’agafar el metro, al final de la línia i a quarts d’una no m’acaba de.” Però quan vaig veure que el tiu que s'asseia davant meu s'abaixava els pantalons i els calçotets, s'agafava la polla amb una mà i, apa, ara amunt ara avall, vaig decidir fer veure que no me n’adonava. Em vaig amorrar a la "Institució Smithsoniana", un llibre del Gore Vidal que no sé si m’agrada, però millor que allò, segur.
I el paio va i se la comença a pelar davant meu. Ja, ens passem tot el sopar parlant de les noies de l’Hospitalet; dels ensurts que de vegades i de que hi ha qui va per la vida amb una barra que sembla mentida; i justament aquella nit va i.
Arriba un moment que no saps què passa: si això és normal i no n’hi ha per tant o és que no hauria d’entrar mai més en cap pàrquing, no sigui que; o bé, m’hauria de comprar un esprai d’aquells antitot. O possiblement val més ser diplomàtica i cada cop que se’t refregui un al metro, explicar-li de manera amable i pacient que no, que més que calenta, et fot de mala gaita, que prou.
Alguna vegada ja ho havia pensat: “Això d’agafar el metro, al final de la línia i a quarts d’una no m’acaba de.” Però quan vaig veure que el tiu que s'asseia davant meu s'abaixava els pantalons i els calçotets, s'agafava la polla amb una mà i, apa, ara amunt ara avall, vaig decidir fer veure que no me n’adonava. Em vaig amorrar a la "Institució Smithsoniana", un llibre del Gore Vidal que no sé si m’agrada, però millor que allò, segur.
divendres, d’octubre 15
Dolça adolescència
Ahir al vespre, mentre remenava per Internet, vaig anar a parar a quatre o cinc blogs creats aquell mateix dia i en una diferència de cinc minuts. Un:
Ahir al vespre, mentre remenava per Internet, vaig anar a parar a quatre o cinc blogs creats aquell mateix dia i en una diferència de cinc minuts. Un:
Hoy mi profesora de ingles hiva por la escalera del instituto subiendo,a la hora del canvio,y llevaba un cassete en la mano y alguien a pisado el cable y se ha caido por las escaleras .Todos los compañeros estaban en el pasillo y todos se han empezado a reir de ella .La verdad es que si me huviera pasdo a mi lo huviera pasdo bastante mal porque estaba todo el mundo riendose de ella.Am daskullonu. Ara, es posa seriós, profund i comprensiu:
Ahora dentro de nada tenemos clase con ella y todos los compañeros vamos hacer que nos caemos para reirnos un poco de ella ja ja ja!!!!!.
Siguendo hablando del instituto todo el mundo aqui llevan un tiempo hablando de dos niñas del instituto que dicen que en los lavabos se han liado ,todo el mundo estan riendose de ellas y la verdad no me parece nada bien la actitud de mis compañeros porque estamos en el siglo 21 y no sestamos riendo de la gente homosexual es que no hay libertad en este pais .Yp creo que cada uno tiene que vivir su vida lo mas feliz porque a mi no me gustaria que la gente me discriminara por mis orientaciones sexuales y a ti??????Un altre dels blogs creats ahir a mig matí, també mostra d’alta prosa, comprensió adolescent cap a la professora i curiositat cap a les nenes lesbianes:
hoy iva por la calle por lacalle alas 8 de la mañana cuando de repente he escuchado un ruido en sordecedor y pasado un coche tuning por la carretera. en el cole se a caido una professora por las escaleras al enganxarse el pie con el cable del equipo de musica jejeje.....no veas como nos hemos reido. se rumorea que dos niñas del instituto son lesbianas i no es que me lo crea,pero según como lo dice la gente es para creerselo.son aora las 12:15i estamos en tecnologíaDoncs això.
dijous, d’octubre 14
L’esquela del 14
La veritat és que no tinc el costum de mirar les necrològiques al diari. Jo em pensava que això només ho feia la gent (diguem-ne gran), per allò de si coneixen algú. Doncs resulta que no, que hi ha un munt de gent (diguem-ne jove) que una de les pàgines que llegeix (sí, llegeix) és aquesta. I per la mateixa curiositat que la que tenen aquells amb qui es porten més de quaranta anys: "per a veure què".
Gràcies a una d’aquestes persones menors de trenta anys que estan francament preocupades per els que déu nostre senyor ha acollit, m’he assabentat que el 14 de cada mes, a les necrològiques de la Vanguardia, es repeteix la mateixa esquela, encapçalada pel logotip d’una empresa de nom tan comú com Martínez. Més avall i en minúscules: Manuel Martínez Calderón. A la línia següent, en majúscules: Siempre seremos cuatro. I tancant l’esquela: Falleció en Barcelona el 14 de mayo de 2001. Si no vaig equivocada, des del del mes següent, cada catorze publiquen la mateixa esquela.
La curiositat m’ha superat (¿per què la publiquen cada mes?, ¿qui són los cuatro?, ¿és un llenguatge clau?, ¿espionatge?); però res de res, l’únic que he trobat d’aquest senyor és que era un empresari de màquines escurabutxaques, que es va negar a pagar uns impostos a la Generalitat . Res més. Al final, el que em consola és que no sóc l’única que ha perdut més de cinc minuts amb aquest home.
La veritat és que no tinc el costum de mirar les necrològiques al diari. Jo em pensava que això només ho feia la gent (diguem-ne gran), per allò de si coneixen algú. Doncs resulta que no, que hi ha un munt de gent (diguem-ne jove) que una de les pàgines que llegeix (sí, llegeix) és aquesta. I per la mateixa curiositat que la que tenen aquells amb qui es porten més de quaranta anys: "per a veure què".
Gràcies a una d’aquestes persones menors de trenta anys que estan francament preocupades per els que déu nostre senyor ha acollit, m’he assabentat que el 14 de cada mes, a les necrològiques de la Vanguardia, es repeteix la mateixa esquela, encapçalada pel logotip d’una empresa de nom tan comú com Martínez. Més avall i en minúscules: Manuel Martínez Calderón. A la línia següent, en majúscules: Siempre seremos cuatro. I tancant l’esquela: Falleció en Barcelona el 14 de mayo de 2001. Si no vaig equivocada, des del del mes següent, cada catorze publiquen la mateixa esquela.
La curiositat m’ha superat (¿per què la publiquen cada mes?, ¿qui són los cuatro?, ¿és un llenguatge clau?, ¿espionatge?); però res de res, l’únic que he trobat d’aquest senyor és que era un empresari de màquines escurabutxaques, que es va negar a pagar uns impostos a la Generalitat . Res més. Al final, el que em consola és que no sóc l’única que ha perdut més de cinc minuts amb aquest home.
dilluns, d’octubre 4
La culpa, dels altres
Avui, a la Contra de la Vanguardia, entrevisten a Morgan Spurlock, el director de Super size me. Un documental, a l’estil dels del Michael Moore, on el director (i protagonista absolut, naturalment) diu demostrar que el menjar del Mc Donald’s no és bo i que, si en menges cada dia per esmorzar, dinar i sopar, no només acabaràs com una vaca, sinó també malalt, malalt. (¿I si em passo trenta dies alimentant-me només d’ensaladilla russa? ¿I de Repostería Martínez?)
Resulta que als Estats Units l’obesitat arrenca cap als sis anys. Això és culpa de Mc Donald's que en cap moment informa que el seu menjar és dolent, sosté. Home, sincerament, i que ningú s’ofengui ara, si hi ha nens de sis anys que estan obesos crec que alguna part de responsabilitat deuen tenir els pares, que són qui els posen el menjar a la boca.
No em crec que cap pare (i mare, també) no sàpiga que el berenar més saludable pel nen és un entrepà. No m’ho crec. En canvi, si mireu a la sortida de qualsevol escola, veureu molts nanos berenant menges tan dietètiques com ara patates fregides, pastissets industrials, tot ben acompanyat de fantes de llimona, aquarius o cocacoles. I això no té res a veure amb el Mc Donald's.
Avui, a la Contra de la Vanguardia, entrevisten a Morgan Spurlock, el director de Super size me. Un documental, a l’estil dels del Michael Moore, on el director (i protagonista absolut, naturalment) diu demostrar que el menjar del Mc Donald’s no és bo i que, si en menges cada dia per esmorzar, dinar i sopar, no només acabaràs com una vaca, sinó també malalt, malalt. (¿I si em passo trenta dies alimentant-me només d’ensaladilla russa? ¿I de Repostería Martínez?)
Resulta que als Estats Units l’obesitat arrenca cap als sis anys. Això és culpa de Mc Donald's que en cap moment informa que el seu menjar és dolent, sosté. Home, sincerament, i que ningú s’ofengui ara, si hi ha nens de sis anys que estan obesos crec que alguna part de responsabilitat deuen tenir els pares, que són qui els posen el menjar a la boca.
No em crec que cap pare (i mare, també) no sàpiga que el berenar més saludable pel nen és un entrepà. No m’ho crec. En canvi, si mireu a la sortida de qualsevol escola, veureu molts nanos berenant menges tan dietètiques com ara patates fregides, pastissets industrials, tot ben acompanyat de fantes de llimona, aquarius o cocacoles. I això no té res a veure amb el Mc Donald's.
divendres, d’octubre 1
Els ximples dels barcelonesos
Pensava: “avui prepara’t, quan obris el correu te’l trobaràs ple”. Però no, el correu ha tingut l’activitat habitual. Ni manifestos ni campanyes, ni cap trobada organitzada a última hora (dissabte, 2 d’octubre davant del Palau Robert). No, tampoc cap casserolada (per sort). I en aquesta ocasió ningú m’ha enviat cap pdf ni power point, on expliqui una vegada i una altra que això és una animalada. Què va: ens faran pagar una pasta cada vegada que vulguem aparcar el cotxe més enllà d’un quilòmetre de casa i no passa res.
Això no és un invent barceloní. A Sant Feliu de Guíxols, per exemple, la zona blava només funciona el cap de setmana. I el que abans era un pàrquing municipal s’ha convertit de pagament per als no-residents (llegiu: els de Barcelona).
I els de Barcelona que semblem burros. Vivim a la ciutat més cara, paguem impostos per tot, envoltats de soroll i carrers bruts. I el pitjor: si ara hi hagués eleccions, tornarien a sortir els de sempre.
Pensava: “avui prepara’t, quan obris el correu te’l trobaràs ple”. Però no, el correu ha tingut l’activitat habitual. Ni manifestos ni campanyes, ni cap trobada organitzada a última hora (dissabte, 2 d’octubre davant del Palau Robert). No, tampoc cap casserolada (per sort). I en aquesta ocasió ningú m’ha enviat cap pdf ni power point, on expliqui una vegada i una altra que això és una animalada. Què va: ens faran pagar una pasta cada vegada que vulguem aparcar el cotxe més enllà d’un quilòmetre de casa i no passa res.
Això no és un invent barceloní. A Sant Feliu de Guíxols, per exemple, la zona blava només funciona el cap de setmana. I el que abans era un pàrquing municipal s’ha convertit de pagament per als no-residents (llegiu: els de Barcelona).
I els de Barcelona que semblem burros. Vivim a la ciutat més cara, paguem impostos per tot, envoltats de soroll i carrers bruts. I el pitjor: si ara hi hagués eleccions, tornarien a sortir els de sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
