Poètica

Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:

Abans de res, l'obligat agraïment als organitzadors d'aquesta trobada, i especialment a la Montse Serra i l’Oriol Izquierdo, que no només m'han demanat de col•laborar-hi, sinó que a més m'han assegut al costat d'aquests quatre magnífics senyors.

Com que la trobada ja és a punt d'acabar, crec que tot el que sóc a punt de dir ja ho haureu sentit abans. No patiu, que ho faré breu, que sóc plenament conscient que és l'hora de la becaina. A més, si algú coneix el Cançoner, ja sabrà que la poètica que s'hi destil•la és com les cançons del David Bisbal, que no aguanten ni cinc minuts d'anàlisi.

Quan vaig obrir el blog fa poc mes d’un any, no hagués dit mai que acabaria preparant-me una exposició sobre coses que jo mateixa he escrit, perquè fins aquell moment el més profund i llarg que havia fet eren els exàmens de carrera. Posats a confessar-nos, tampoc hagués dit mai que dels acudits pocasoltes que formen el Cançoner de la Lola se’n pogués dir bloc literari. Però ja m’està bé.

Un cop dit això, començo.

Arribo als blogs a partir de la Tina Vallès. A partir d’aquí, conec el de la Teresa Amat, el de Jaume Subirana i el de Carles Miró, entre d’altres. Però el Cançoner de la Lola, a diferència d’aquests que us deia, és un blog anònim. Un blog anònim és un blog que l’autor per la raó que sigui no diu el seu nom de veritat. I prou: no té més.

Suposo que ara hauria de dir els motius em van empènyer a dir que no em deia Gemma Cabot, i a convertir-me en un d'aquells personatges que amaguen la seva identitat, com si fossin una mena de Rocio Jurado amb ulleres de soldador a l'Aeroport de Barajas; i la veritat és que hi he estat pensant, però em sembla que no hi ha cap raó lògica; hi podria haver posat el nom i no ho vaig fer. I ja està.

Parlant de l'anonimat, però, l'altre dia algú em comentava que “segur, seguríssim” que sent un bloc anònim podia dir coses que d’altra manera no explicaria. I no, no és així. I ja em sap greu, ja. Més que res perquè crec que explico el que puc explicar. I punt. Amb això vull dir que procuro no parlar mai de feina ni de la meva privada, ni dels pensaments íntims que em corroen, ni de les bronques a casa per qui treu el gos o per qui li toca anar a comprar.

Sobre les coses que s'expliquen o que no s'expliquen, es diu que els blocs catalans (i el Cançoner és un bloc català, perquè viu i treballa a Catalunya) no són prou crítics amb la realitat cultural i política, que no són d'aquells que mouen els fonaments de la societat, ni provoquen dimissions de polítics corruptes. A mi m'agradaria ser així: poder parlar de política i ser trascendent i fer dimitir consellers de la Generalitat i sortir a la portada dels diaris amb grans titulars com aquests: "Al cançoner de la Lola fan dimitir a tothom".

Però, la veritat és que no me’n surto. Francament, més que de política en el Cançoner es parla (i molt de tant en tant) de Joan Clos. I en aquestes alçades, criticar Joan Clos més que mèrit és una obligació de qualsevol ciutadà de Barcelona.

Un dels motius pels quals no parlo de política és perquè no vull convertir el Cançoner de la Lola, en un refregit de la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio. Dic això perquè de vegades, sembla que Francesc Marc Álvaro participi en 80 blocs alhora. És com una mena de pensament únic, de repetició de conceptes, d'idees, que (segons el meu parer) resulta realment feixuga. I que, de vegades i insisteixo que és segons el meu parer, converteix la bloguesfera en una mena de suplement digital de "La Vanguardia".

Un cop dit això i malgrat que el Cançoner sigui un bloc anònim i malgrat no parli de temes importants i malgrat els posts siguin, com he dit abans, una mena d'acudits pocasoltes, jo em prenc seriosament el bloc; sobretot si tenim en compte que, com tothom, ho faig perquè vull, perquè em ve de gust fer-ho; i que el dia no em diverteixi, faré com el Xavier Sardà i em prendré un any sabàtic.

Quan dic que m'ho prenc seriosament, vull dir que rarament publico un text que no hagi escrit i reescrit més d'una vegada sobre un Word i que després de penjar-ho a l'editor de Blogger ho torno a mirar i remirar.

Possiblement, dient això m'estaré tirant pedres sobre el meu teulat, perquè els resultats tampoc maten. Però, contra això si que no hi puc fer res.

També procuro tenir molt present que escric en un mitjà que es llegeix sobre pantalla. Per tant, sempre faig textos breus i esponjats dividits en tres paràgrafs. El meu objectiu és que, tot i que cadascú té una resolució de pantalla diferent, el text pugui cabre en un sol cop d’ull sense que s’hagi de fer scroll.

Però no només ho faig per al lector, sinó per mi. En ocasions tinc tendència a emular la Pilar Rahola i a enrotllar-me com una persiana i si jo mateixa no em marco un límit podria anar allargant els textos de manera innecessària. Com ara mateix, que em sembla que ja he parlat prou i va sent hora d’anar frenant.

Moltes gràcies a tots i perdoneu les molèsties.