Un regal per a l'alcalde
Joan Clos, avui 29 de juny, fa 56 anys. I els voluntaris de la ciutat no han organitzat cap acte especial per commemorar aquest aniversari. (Es veu que el David Castillo volia organitzar una lectura de poemes, però la proposta no ha acabat de.)
Per això suggereixo (humilment, eh) substituir els autobusos per grues carnavalesques, la creació d’un pastís amb el Clos amb banyador per part del Gremi de Pastissers; que Serrat, en tant que de Poble Sec, composi una cançó i que la Feliu, en tant que veïna de Sants, en faci la coreografia.
I des del Cançoner de la Lola, que és de lletres, vull oferir al nostre gran alcalde un regal petit, però honrat: una selecció de textos i notícies sobre la ciutat de Barcelona. Des de l’Aeroplà del Raval, Walk in progress; Rases, a Oi?; Piquiponades, de Jesús Cardona; i el blog Desclossari d’en D’oros.
Dues coses: 1. Anuncio per endavant que no he demanat drets als autors citats, sigueu comprensius; 2. La resta de blocaires dedicats a Barcelona, perdoneu el descuit.
dimecres, de juny 29
dilluns, de juny 27
Compte enrere
El company de pis i jo ens prenem un gazpacho ben fred (no, millor una clara) a Cala Canyet. Rectifico: fem la migdiada a Central Park. ¿Lloguem un 4X4 i fem ruta pels deserts de Marroc? Ara som a Llívia i així no deixem el gos a una residència (no diguis "pobre", que viu molt bé).
Titular: L’equip unipersonal del Cançoner se sent cansat. ¿Com que “cansat”, com que “se sent”? Estic esgotada, rendida, no puc més. Aquest matí m’adormia al bus i el cap m’anava d’un cantó a un altre, com si fos el neng de Castefa tornant d’una ruta de pastilles.
Per això pensar en l’agost m’emociona. M’arrossego per casa amb llàgrimes als ulls i un calendari de la verge de Núria. Cerco de manera obsessiva ofertes de viatges. Tot i que sempre ens quedarà Sants, un barri amb moltes possibilitats. (¿Els de la "Descobrir" li han dedicat un número? ¿I els de la "Routard"?)
El company de pis i jo ens prenem un gazpacho ben fred (no, millor una clara) a Cala Canyet. Rectifico: fem la migdiada a Central Park. ¿Lloguem un 4X4 i fem ruta pels deserts de Marroc? Ara som a Llívia i així no deixem el gos a una residència (no diguis "pobre", que viu molt bé).
Titular: L’equip unipersonal del Cançoner se sent cansat. ¿Com que “cansat”, com que “se sent”? Estic esgotada, rendida, no puc més. Aquest matí m’adormia al bus i el cap m’anava d’un cantó a un altre, com si fos el neng de Castefa tornant d’una ruta de pastilles.
Per això pensar en l’agost m’emociona. M’arrossego per casa amb llàgrimes als ulls i un calendari de la verge de Núria. Cerco de manera obsessiva ofertes de viatges. Tot i que sempre ens quedarà Sants, un barri amb moltes possibilitats. (¿Els de la "Descobrir" li han dedicat un número? ¿I els de la "Routard"?)
dimarts, de juny 21
Sublims
Els sopars de feina serveixen per a 1) criticar el cap (que vulguis o no s'ho mereix); 2) seguir parlant de treball fora d'horaris d’oficina (després hi ha qui es queixa de les hores extres); 3) tirar la canya a l’informàtic (que està bo però que és tímid).
Ara bé, com diu la saviesa popular, "sempre hi ha l'excepció que confirma la norma". Per això hi ha oficis excelsos, elaborats per aquells que es dediquen a activitats excelses i que quan es reuneixen no només critiquen el jefe. Per exemple, ahir a la nit en un sopar entre escriptors es va poder sentir: "Llegir et permet viure moltes més vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairebé etern". Gran frase de novel•la de fulletó, que dita per una senyora dedicada al noble art de l’escriptura es converteix en notícia.
"Llegeixo, per tant existeixes". Un joc de paraules que no s’ha dit mai i que eleva una altra senyora creadora a monologuista del "Club de la comèdia". I així anar desfilant fins arribar a l’orgasme de la intensitat dramàtica: "la lectura és la manera més feliç de conversar amb un mateix". (¿Egocentrisme? No, burrada.)
Els sopars de feina serveixen per a 1) criticar el cap (que vulguis o no s'ho mereix); 2) seguir parlant de treball fora d'horaris d’oficina (després hi ha qui es queixa de les hores extres); 3) tirar la canya a l’informàtic (que està bo però que és tímid).
Ara bé, com diu la saviesa popular, "sempre hi ha l'excepció que confirma la norma". Per això hi ha oficis excelsos, elaborats per aquells que es dediquen a activitats excelses i que quan es reuneixen no només critiquen el jefe. Per exemple, ahir a la nit en un sopar entre escriptors es va poder sentir: "Llegir et permet viure moltes més vides. Tantes que, mentre llegeixes, ets gairebé etern". Gran frase de novel•la de fulletó, que dita per una senyora dedicada al noble art de l’escriptura es converteix en notícia.
"Llegeixo, per tant existeixes". Un joc de paraules que no s’ha dit mai i que eleva una altra senyora creadora a monologuista del "Club de la comèdia". I així anar desfilant fins arribar a l’orgasme de la intensitat dramàtica: "la lectura és la manera més feliç de conversar amb un mateix". (¿Egocentrisme? No, burrada.)
dimarts, de juny 14
Meme (via Paraules)
Deu àlbums de la meva col.lecció
Raimon "per destruir aquell qui l'ha desert"; U2 "The Joshua Tree"; The Cole Porter Song Book; Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol"; U2 "Under a blood red sky"; BSO "Singin in the rain"; El último de la fila: "Pequeño catálogo de seres y estares"; Serrat: "4"; Queen: "Greatest Hits (I i II).
Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Hombres G (gairebé tot)
Quantitat total de música baixada al meu ordinador
Molta.
Últim CD que he comprat
No me'n recordo.
Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
"Lucy in the sky with diamonds" (Beatles)
Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
"Where the streets have no name" (U2); "Conillet de vellut" (Serrat); "Parlant-me de tu" (Raimon); "I've got you under my skin" (Porter-Sinatra); "I will survive" (...)
Llibres que llegeixo durant l'any
En començo molts més que no pas n'acabo
Llibreria o biblioteca
De tot. Darrerament, guanya biblioteca
Últim llibre llegit
"La mujer en silencio" (Janet Malcolm)
Llibres que llegeixo aquests dies
"Mentira" (Enrique de Heriz); "Me casé con un comunista" (Philiph Roth). I rellegeixo a estones els diferents volums dels monòlegs del Buenafuente.
Cinc llibres que m'han marcat
"Maus" (Spigelman); "El perquè de tot plegat" (Monzó); "Invasió subtil i altres contes" (Calders); "L'edat d'or" (Parcerisas); "Retratos" (Truman Capote).
A darrera hora hi afegeixo: l'obra d'Ausiàs March.
Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes"
Als admirables (i encara més admirats) de la Dona del Temps; als enyorats Orteu, Perelló i Salvadó; a la mai prou valorada ni publicada Escriptora; a la xerraire Teresa Amat i a l'Enric Borràs, d' el llamp.
Deu àlbums de la meva col.lecció
Raimon "per destruir aquell qui l'ha desert"; U2 "The Joshua Tree"; The Cole Porter Song Book; Sisa: "Qualsevol nit pot sortir el sol"; U2 "Under a blood red sky"; BSO "Singin in the rain"; El último de la fila: "Pequeño catálogo de seres y estares"; Serrat: "4"; Queen: "Greatest Hits (I i II).
Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Hombres G (gairebé tot)
Quantitat total de música baixada al meu ordinador
Molta.
Últim CD que he comprat
No me'n recordo.
Última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post
"Lucy in the sky with diamonds" (Beatles)
Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
"Where the streets have no name" (U2); "Conillet de vellut" (Serrat); "Parlant-me de tu" (Raimon); "I've got you under my skin" (Porter-Sinatra); "I will survive" (...)
Llibres que llegeixo durant l'any
En començo molts més que no pas n'acabo
Llibreria o biblioteca
De tot. Darrerament, guanya biblioteca
Últim llibre llegit
"La mujer en silencio" (Janet Malcolm)
Llibres que llegeixo aquests dies
"Mentira" (Enrique de Heriz); "Me casé con un comunista" (Philiph Roth). I rellegeixo a estones els diferents volums dels monòlegs del Buenafuente.
Cinc llibres que m'han marcat
"Maus" (Spigelman); "El perquè de tot plegat" (Monzó); "Invasió subtil i altres contes" (Calders); "L'edat d'or" (Parcerisas); "Retratos" (Truman Capote).
A darrera hora hi afegeixo: l'obra d'Ausiàs March.
Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes"
Als admirables (i encara més admirats) de la Dona del Temps; als enyorats Orteu, Perelló i Salvadó; a la mai prou valorada ni publicada Escriptora; a la xerraire Teresa Amat i a l'Enric Borràs, d' el llamp.
divendres, de juny 10
De pops i calamars
Precipitar-se és el defecte més gros de la propietària d'aquest blog. L'altre és llegir els diaris en horitzontal. Imagineu-vos. Creia que l'Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al capdavant, havien estat abduïts per una intel·ligència superior. (Fonts de la NASA afirmen: "és fàcil trobar intel·ligència superior fora de l'Ajuntament de Barcelona".)
Fins i tot aquesta setmana me l'he passada trucant a tots els hospitals, a la policia i a l'oficina d'objectes perduts. I quan ja estava a punt de posar-me el barret i la lupa d'investigadora privada, les botes de caminar per la neu i el fuet d'Indiana Jones, Déu (que és bo i que coneix el patiment humà) m'ha posat davant una notícia que ho explica tot.
El Consistori no ha desaparegut, sinó que des de fa un mes els senyors i senyores que el formen estan tancats a casa seva, morts de vergonya. S'amaguen de destinar 120 milions d'euros a quatre pops i vuit calamars. Mentrestant els ximplets dels barcelonesos, contents per anar pagant sense tenir res a canvi.
Precipitar-se és el defecte més gros de la propietària d'aquest blog. L'altre és llegir els diaris en horitzontal. Imagineu-vos. Creia que l'Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al capdavant, havien estat abduïts per una intel·ligència superior. (Fonts de la NASA afirmen: "és fàcil trobar intel·ligència superior fora de l'Ajuntament de Barcelona".)
Fins i tot aquesta setmana me l'he passada trucant a tots els hospitals, a la policia i a l'oficina d'objectes perduts. I quan ja estava a punt de posar-me el barret i la lupa d'investigadora privada, les botes de caminar per la neu i el fuet d'Indiana Jones, Déu (que és bo i que coneix el patiment humà) m'ha posat davant una notícia que ho explica tot.
El Consistori no ha desaparegut, sinó que des de fa un mes els senyors i senyores que el formen estan tancats a casa seva, morts de vergonya. S'amaguen de destinar 120 milions d'euros a quatre pops i vuit calamars. Mentrestant els ximplets dels barcelonesos, contents per anar pagant sense tenir res a canvi.
dimecres, de juny 8
10+1 reflexions més
Seguint la petjada de la Tina
1. Hi ha bloggers purs i bloggers impurs. Mai hagués dit que m’autoqualificaria de ‘pura’.
2. El Francesc Parcerisas s’assembla a Marlon Brandon a "El Padrino". Mentre dinàvem, me’l mirava i pensava "d’un moment a un altre em mirarà i em dirà ‘Michael, hijo mío’. I jo li hauré de dir que no, que no em dic Michael".
2. Ser blocaire és ser burro. Els burros no saben que és una aixada ni tampoc saben qui és Homer. (No, el Homer Simpson no; l’altre, el poeta.)
3. Publicar llibres és l’hòstia, i si et posen la cara a portada, encara més.
4. L’Àlex Susanna no ha llegit cap bloc. Estem empatats: jo no he llegit mai l’Àlex Susanna.
5. Per curiositat: ¿El Xavier Sardà ja sap que l'Empar Moliner podria ser la nova presentadora del Crónicas?
6. Com que el Miró ja no és blocaire sap que és una aixada. Pel que fa a Homer, ahir es va llegir “La Il•líada” de cap a peus.
7. Amb els porros podem viatjar més enllà de Frankfurt. Deuen ser porros de maria. Amb els altres et quedes a París.
8. Encara no entenc com és que ningú ha fitxat Biel Mesquida com a col•laborador d'un programa de televisió. És un fenomen.
9. Pere Rovira és accionista de l’empresa “Coves d’Altamira, SA”
10. Hi ha escriptors de mà oberta i de mà tancada. Però n’hi ha que mentre escriuen amb la mà oberta se la toquen amb la mà tancada. Aquests són els bons.
11. Una altra curiositat: ¿El Xavier Sardà coneix el Biel Mesquida?
Seguint la petjada de la Tina
1. Hi ha bloggers purs i bloggers impurs. Mai hagués dit que m’autoqualificaria de ‘pura’.
2. El Francesc Parcerisas s’assembla a Marlon Brandon a "El Padrino". Mentre dinàvem, me’l mirava i pensava "d’un moment a un altre em mirarà i em dirà ‘Michael, hijo mío’. I jo li hauré de dir que no, que no em dic Michael".
2. Ser blocaire és ser burro. Els burros no saben que és una aixada ni tampoc saben qui és Homer. (No, el Homer Simpson no; l’altre, el poeta.)
3. Publicar llibres és l’hòstia, i si et posen la cara a portada, encara més.
4. L’Àlex Susanna no ha llegit cap bloc. Estem empatats: jo no he llegit mai l’Àlex Susanna.
5. Per curiositat: ¿El Xavier Sardà ja sap que l'Empar Moliner podria ser la nova presentadora del Crónicas?
6. Com que el Miró ja no és blocaire sap que és una aixada. Pel que fa a Homer, ahir es va llegir “La Il•líada” de cap a peus.
7. Amb els porros podem viatjar més enllà de Frankfurt. Deuen ser porros de maria. Amb els altres et quedes a París.
8. Encara no entenc com és que ningú ha fitxat Biel Mesquida com a col•laborador d'un programa de televisió. És un fenomen.
9. Pere Rovira és accionista de l’empresa “Coves d’Altamira, SA”
10. Hi ha escriptors de mà oberta i de mà tancada. Però n’hi ha que mentre escriuen amb la mà oberta se la toquen amb la mà tancada. Aquests són els bons.
11. Una altra curiositat: ¿El Xavier Sardà coneix el Biel Mesquida?
Poètica
Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:
Es veu que ahir vaig anar com una moto. Per això us passo el text que vaig llegir; en viu i en directe:
Abans de res, l'obligat agraïment als organitzadors d'aquesta trobada, i especialment a la Montse Serra i l’Oriol Izquierdo, que no només m'han demanat de col•laborar-hi, sinó que a més m'han assegut al costat d'aquests quatre magnífics senyors.
Com que la trobada ja és a punt d'acabar, crec que tot el que sóc a punt de dir ja ho haureu sentit abans. No patiu, que ho faré breu, que sóc plenament conscient que és l'hora de la becaina. A més, si algú coneix el Cançoner, ja sabrà que la poètica que s'hi destil•la és com les cançons del David Bisbal, que no aguanten ni cinc minuts d'anàlisi.
Quan vaig obrir el blog fa poc mes d’un any, no hagués dit mai que acabaria preparant-me una exposició sobre coses que jo mateixa he escrit, perquè fins aquell moment el més profund i llarg que havia fet eren els exàmens de carrera. Posats a confessar-nos, tampoc hagués dit mai que dels acudits pocasoltes que formen el Cançoner de la Lola se’n pogués dir bloc literari. Però ja m’està bé.
Un cop dit això, començo.
Arribo als blogs a partir de la Tina Vallès. A partir d’aquí, conec el de la Teresa Amat, el de Jaume Subirana i el de Carles Miró, entre d’altres. Però el Cançoner de la Lola, a diferència d’aquests que us deia, és un blog anònim. Un blog anònim és un blog que l’autor per la raó que sigui no diu el seu nom de veritat. I prou: no té més.
Suposo que ara hauria de dir els motius em van empènyer a dir que no em deia Gemma Cabot, i a convertir-me en un d'aquells personatges que amaguen la seva identitat, com si fossin una mena de Rocio Jurado amb ulleres de soldador a l'Aeroport de Barajas; i la veritat és que hi he estat pensant, però em sembla que no hi ha cap raó lògica; hi podria haver posat el nom i no ho vaig fer. I ja està.
Parlant de l'anonimat, però, l'altre dia algú em comentava que “segur, seguríssim” que sent un bloc anònim podia dir coses que d’altra manera no explicaria. I no, no és així. I ja em sap greu, ja. Més que res perquè crec que explico el que puc explicar. I punt. Amb això vull dir que procuro no parlar mai de feina ni de la meva privada, ni dels pensaments íntims que em corroen, ni de les bronques a casa per qui treu el gos o per qui li toca anar a comprar.
Sobre les coses que s'expliquen o que no s'expliquen, es diu que els blocs catalans (i el Cançoner és un bloc català, perquè viu i treballa a Catalunya) no són prou crítics amb la realitat cultural i política, que no són d'aquells que mouen els fonaments de la societat, ni provoquen dimissions de polítics corruptes. A mi m'agradaria ser així: poder parlar de política i ser trascendent i fer dimitir consellers de la Generalitat i sortir a la portada dels diaris amb grans titulars com aquests: "Al cançoner de la Lola fan dimitir a tothom".
Però, la veritat és que no me’n surto. Francament, més que de política en el Cançoner es parla (i molt de tant en tant) de Joan Clos. I en aquestes alçades, criticar Joan Clos més que mèrit és una obligació de qualsevol ciutadà de Barcelona.
Un dels motius pels quals no parlo de política és perquè no vull convertir el Cançoner de la Lola, en un refregit de la tertúlia d'El Matí de Catalunya Ràdio. Dic això perquè de vegades, sembla que Francesc Marc Álvaro participi en 80 blocs alhora. És com una mena de pensament únic, de repetició de conceptes, d'idees, que (segons el meu parer) resulta realment feixuga. I que, de vegades i insisteixo que és segons el meu parer, converteix la bloguesfera en una mena de suplement digital de "La Vanguardia".
Un cop dit això i malgrat que el Cançoner sigui un bloc anònim i malgrat no parli de temes importants i malgrat els posts siguin, com he dit abans, una mena d'acudits pocasoltes, jo em prenc seriosament el bloc; sobretot si tenim en compte que, com tothom, ho faig perquè vull, perquè em ve de gust fer-ho; i que el dia no em diverteixi, faré com el Xavier Sardà i em prendré un any sabàtic.
Quan dic que m'ho prenc seriosament, vull dir que rarament publico un text que no hagi escrit i reescrit més d'una vegada sobre un Word i que després de penjar-ho a l'editor de Blogger ho torno a mirar i remirar.
Possiblement, dient això m'estaré tirant pedres sobre el meu teulat, perquè els resultats tampoc maten. Però, contra això si que no hi puc fer res.
També procuro tenir molt present que escric en un mitjà que es llegeix sobre pantalla. Per tant, sempre faig textos breus i esponjats dividits en tres paràgrafs. El meu objectiu és que, tot i que cadascú té una resolució de pantalla diferent, el text pugui cabre en un sol cop d’ull sense que s’hagi de fer scroll.
Però no només ho faig per al lector, sinó per mi. En ocasions tinc tendència a emular la Pilar Rahola i a enrotllar-me com una persiana i si jo mateixa no em marco un límit podria anar allargant els textos de manera innecessària. Com ara mateix, que em sembla que ja he parlat prou i va sent hora d’anar frenant.
Moltes gràcies a tots i perdoneu les molèsties.
dijous, de juny 2
Rumors
El 091 ha rebut una trucada anònima que demanava una ambulància, amb cardiòleg i psicòleg especialitzat en shocks traumàtics. Perquè es veu que l'Albert Boadella no sap que Jordi Pujol ja no és president de Catalunya. Pobre. Només fa sis mesos que es va assabentar de la mort de Franco i per això ha.
També m'ha arribat que els ponents del nou Estatut ja saben com definir Catalunya. Com que han sentit tocar campanes que Catalunya està oprimida, han optat per tallar el problema d'arrel: "Catalunya és un/a 'nosequè' que estima els sex shops". Atenció: 'nosequè' és una variable que se substituirà un cop decideixin què és Catalunya. Aquí Corbacho ha proposat que Catalunya sigui un bar de tapas; però Carretero prefereix un supermercat. Joan Saura creu que.
I quan totes aquestes notícies han arribat a orelles de la Caterina Mieras, corre la brama que ha afirmat que "si la cultura catalana està reprimida, a Frankfurt només hi aniran els escriptors que utilitzin vibradors i vagines de silicona". Ha estat llavors quan el Porcel i la Carme Riera han decidit.
El 091 ha rebut una trucada anònima que demanava una ambulància, amb cardiòleg i psicòleg especialitzat en shocks traumàtics. Perquè es veu que l'Albert Boadella no sap que Jordi Pujol ja no és president de Catalunya. Pobre. Només fa sis mesos que es va assabentar de la mort de Franco i per això ha.
També m'ha arribat que els ponents del nou Estatut ja saben com definir Catalunya. Com que han sentit tocar campanes que Catalunya està oprimida, han optat per tallar el problema d'arrel: "Catalunya és un/a 'nosequè' que estima els sex shops". Atenció: 'nosequè' és una variable que se substituirà un cop decideixin què és Catalunya. Aquí Corbacho ha proposat que Catalunya sigui un bar de tapas; però Carretero prefereix un supermercat. Joan Saura creu que.
I quan totes aquestes notícies han arribat a orelles de la Caterina Mieras, corre la brama que ha afirmat que "si la cultura catalana està reprimida, a Frankfurt només hi aniran els escriptors que utilitzin vibradors i vagines de silicona". Ha estat llavors quan el Porcel i la Carme Riera han decidit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
