dijous, de desembre 6

Arrancar la crosta (pàgina viscuda)

Ja havia fet els 10 i havia caigut de la bicicleta. Em vaig deixar els genolls a terra, sang pertot i finalment la crosta.

Qualsevol ocasió era bona per arrancar-la. Mentre mirava la tele, quan dinava o al pati de l'escola. Començava per les puntes: les estovava amb aigua o saliva i delicadament les aixecava, tot movent-les amunt i avall (un dos un dos). Quan havia perdut força, agafava les tisores de les ungles (era important que fossin les de les ungles i no cap altra) i tallava (zas!). I així, anar fent: qui dia passa, anys empeny.

De vegades la impaciència em guanyava i intentava treure parts de la crosta que encara estaven massa enganxades. Dolor, sí; però era d'aquell mal que agrada, com quan et raspatlles les dents amb ràbia o quan apretes els dits contra les genives. No va passar el mateix el dia que em vaig posar unes mitges, i en treure-me-les, tota la crosta va saltar i amb ella unes gotes de sang (i jo que em pensava que em desagnava).