dimecres, de desembre 19

Tele

Temps era temps, quan vivia sola en un pis de l'Eixample, on desava els llumins al calaix inferior de l'armari de la cuina, i no sabia què eren els protectors dels endolls ni coneixia les possibilitats (infinites) d'una caixa de cartró; en aquells anys, els diumenges al vespre, al sofà, em guardava el plaer de passar-me escenes de la trilogia "The Godfather".

Quan encara era més jove i vivia a Sant Andreu, m'encantaven els dies que estava malalta i no podia anar a escola. Llavors, mentre els pares anaven a treballar i el meu germà a classe, tenia accés lliure als calaixos del despaig, al tocador, a les colònies de la meva mare i a la tele i al vídeo. Així, en una setmana de grip havia arribat a veure més d'una dotzena de vegades "Los Goonies" i "La historia interminable".

Ara, que visc a Sants en un pis de 58 metres quadrats amb el company de pis i el nen-més-guapo-del-món, he recuperat nits d'insomni amb unes dents que no ens deixen descansar. I, asseguda al sofà, amb un ull veig com la son venç el petit ocupa, i amb l'altre, remiro els 10 darrers minuts de "Six feet under" (i quina putada que el Keith es mori d'aquesta manera i pobre Dave, també).

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig seguir la sèrie, fidelment, des del sofà de casa i previ pagament dels DVD (aquest país encara és massa poc avançat per programar-la a un horari normal i amb una periodicitat normal). I els darrers capítols, especialment el darrer, són obres mestres... No em van convèncer tant els darrers deu minuts (i això em costà una discussió amb la companya de sofà), però són realment justificables.

Anònim ha dit...

Crec que coincidim, amb això de remirar els 10 últims minuts de Six Feet Under...
(ep!! però avisa de que expliques part del final o algú et pot acabar odiant una mica ;) )

bq ha dit...

Vaja, aprofito que aquest post sí que permet els comentaris per celebrar el teu retorn. Visca!

gemma ha dit...

anònim, només conec una persona del mon a qui no van convèncer els darrers 10 minuts.

jordi, ja ho sé, ja. Però desvetllo poc, no? És q pobre Dave... després de veure'l per primera vegada no podia dormir, estava obsessionada. A més, tampoc em gaire gent, a mi.

bq, gràcies.