dijous, de desembre 13

Groupies de la literatura

Veig que la revista "Benzina" entrevisten Quim Monzó i me la compro. Me la llegeixo. És una entrevista més. Des que ha tornat de Frankfurt, i des que ha publicat "Mil cretins", Monzó ha passat pels micros de la meitat del país. I ja podem dir que n'hi ha pocs que hagin entrevistat Monzó sense admirar-lo.

Són converses que em fan patir, perquè l'entrevistador s'esforça de valent per intentar ser a l'alçada. Hi ha qui li fa conyes del tipus "a Barcelona no saben servir cerveses". Hi ha qui li parla de literatura. En aquest cas, és clar que l'objectiu és l'autolluiment. Així, el periodista (o filòleg o crític) fa mans i mànigues per demostrar-li que no només coneix Calders i Trabal (aviam: siguem seriosos), sinó que cada nit llegeix Courver i flipa amb Polansky.

Pateixo, perquè em reconec en el pobre fan que davant de la possibilitat d'estar vint minuts davant una persona que admira no sap com actuar. Els dies abans rellegiria tots els llibres. Sense ordre, repassaria la bibliografia i donaria un cop d'ull als darrers articles (ara que són diaris, els de la darrera setmana). I amb tota aquest garbuix, quan arribés el gran moment, em sortiria aquest filòleg (no practicant i pretenciós que porto dins meu): "Per què a "Mil cretins" hi ha dos personatges de dos contes diferents que es diuen Toni?". I afegiria: "És un homenatge postmodern a Tony Soprano o a Tony Almeida?"