Clàssics, ¿i avorrits?

Sí, sé qui és el Leopold Bloom i m’he llegit alguna obra del seu pare, el James Joyce. Una, el recull de narracions “Dublinesos”, el director John Houston en va fer una pel•lícula (molt recomanable) que es basava en l’últim dels contes; l’altra, “El retrat de l’artista adolescent”, que recordo feixuc i pesat. Però l’aventura trepidant que viu el senyor Bloom, no. Tan bon punt porto dues pàgines, la vista llegeix; però la ment està a Arbeca, descansant.

I ja sé que és un clàssic, que és d’aquelles novel•les imprescindibles. Però, mira, que no. No és l’única. De “La recerca del temps perdut”, del Marcel Proust, no vaig passar de la pàgina 50. I em sap greu, eh? Però d’aquests llibres no n’he fet una qüestió personal, cosa que no passa amb “Bearn o la sala de les nines”. Que m’esforço per què m’agradi; però que, tampoc. Per coses de la vida, me l’he llegit quatre vegades i reconec que està ben escrit; però, les històries dels senyors de Bearn, no m’interessen gens ni mica; tot i que el monòton dia del Leopold, encara menys.