Basta recordar el poco caso que la gente hace de los carteles de “prohibido fumar” instalados ya ahora en lugares públicos –andenes y vagones de metro, por ejemplo– y tendremos una visión bastante aproximada del panorama que nos espera. (Quim Monzó, “La sonrisa del maitre”).Té raó el Quim Monzó quan explica que molts fumadors tiren pel dret i encenen la cigarreta on volen. I abans que ningú s’esveri, haig de dir que, en aquests, no els defensaré.
Com tampoc defensaré els que van en bicicleta sobre la vorera, els vianants que creuen en vermell, els conductors que es pensen que l’autopista és seva, els que no entenen les rotondes, aquells que no fan els stops i aquells que no saben què és un intermitent (coi!). Tampoc defensaré els restaurants que només tenen la carta en castellà i els cambrers que et diuen ¿cómo?, quan els demanes un te a la menta. ¡Ah! Ni aquells que no recullen els excrements del gos, que no té la culpa de res. Ni els que no saben que per tirar les escombraries al container, primer se li ha d’aixecar la tapa. Ni els que estenen la roba sense centrifugar. Ni aquells veïns que utilitzen el celobert com a abocador públic.
Com tampoc defenso aquells que s’empadronen en un domicili fals per aconseguir plaça a l’escola: “els meus nens es mereixen lu mior”. Mira, precisament això mateix diuen que ho va fer l'alcalde d’una important ciutat del Vallès, que a més els seus ciutadans van tornar a escollir. I després ens estranyem que es fumi al metro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada